Mímesi

Plouen flors encatifant de groc
el terra sec.
Les formigues belluguen incesants
camuflant-se sota la catifa ataronjada.
El meu cor es mimetitza
amb l´entorn plàcid.
Un ventet suau llisca per la meva pell
on descansen les seves mans.
Un silenci solament inalterable
pel soroll llunyà d´uns vehicles
no destorba la pau inquieta.
La calor és densa.Fugacitat opaca.
El caminar pausat i sigilós
d´un gat negre a la llunyania:
mímesi perfecta amb als moviments
que a partir d´ara
hauré d´aprendre com a meus.

La nostàlgia de sentir-vos i no tenir-vos,
el dolor silenciós d´una mare groga
que vol encatifar el vostre cor
amb pètals d´afecte.
A cada rialla d´infant us veig,
amb cada crit d´alegria us enyoro,
en cada arbre que m´envolta
veig l´esperit que us ha d´agombolar
com ho fa la vostra mare
des de la llunyania imposada i
des del record dels vostres ulls.