En comunió dialèctica el sol i la lluna
mentre l´hetaira plora.
Coberta amb una túnica color safrà
s´intueix la tibantor dels seus pits,
uns pits proclius a la humitat d´uns llavis
que enervin els seus mugrons sepultats.
Ni Nausica, ni Helena, ni Penèlope.
Les seves mans cobegen un cos
que ungir amb tendresa pròpia.
L´Hereva de Gortina repassa la pols blanca del seu rostre
malmesa pel plor silenciós.
Filla, dona, amant i mare a la recambra.
La que colpeja el terra crida: ni reina, ni princesa
tan sols una dona!
Una dona i prou.Una dona i els seus somnis.
