COVANT DESIG

En comunió dialèctica el sol i la lluna

mentre l´hetaira plora.

Coberta amb una túnica color safrà

s´intueix la tibantor dels seus pits,

uns pits proclius a la humitat d´uns llavis

que enervin els seus mugrons sepultats.

Ni Nausica, ni Helena, ni Penèlope.

Les seves mans cobegen un cos

que ungir amb tendresa pròpia.

L´Hereva de Gortina repassa la pols blanca del seu rostre

malmesa pel plor silenciós.

Filla, dona, amant i mare a la recambra.

La que colpeja el terra crida: ni reina, ni princesa

tan sols una dona!

Una dona i prou.Una dona i els seus somnis.

BASARDA

Com treure enfora aquesta basarda

que mai no acaba de fer camí, que m´assetja.

Intento ignorar-la, esquivar-la

però sempre se m´arrapa

com una paparra en alguna part del meu cos.

Es la basarda del vostre silenci, del meu,

d´aquesta absència que no escric.

Com allunyar aquesta basarda

que no marxa, que s´arrapa, que m´assetja.

A vegades

"Han vuelto los gigantes de hielo a visitarme"
(Luis A.de Cuenca)


Visc i moro en permuta.
El fred m´atueix per dins
i esmorteeix el foc que atia la meva vida.
Les brases humides,
el glaç destructor.
La ploma amb què escric
el bri d´una espurna.
Hi ha esquerdes ventilades
que no encenen les brases.
Hi ha alès desprevinguts
que juguen males passades.

L´escalfor fícticia d´aquesta llum
és l´ únic caliu que m´arriba als peus glaçats
embrancats en l´eixorquia del dolor.

MALMETRE LA NIT

“y escribiendo en tu piel mi alevosía.”(L.García Montero)

De cara a la paret.Plors.

Absent de les teves mans.

Ofegant el desig

per munió de problemes.

Somnis que arrosseguen

ombres del passat.

Malbaratar la nit

amb la fredor dels records,

amb l´absència d´uns llavis

i l´escalfor de les carícies.

La ignomínia del teu alè

a la meva esquena,

tendresa d´un frec que consola.

Malmetre la nit, un pecat.

Hauré de rebre confessió

per a accedir al claustre

on no hi atenyen les tempestes.

APRENDRE

“Y con cada día uno aprende”(J. Luis Borges)

I amb cada fracàs,

cada despropòsit,

cada absència,

cada petó eunuc

o abraçada sepultada: aprenem.

Hi ha un dia en què

comencem a aprendre:

a aprendre la vida,

a entendre raons injustes

a empassar-nos la ineptitud

a estimar unívocament

a aguantar, a resistir.

I així aprenem la fortalesa

de la ductibilitat dels joncs.

Vosaltres

La vostra imatge
m´acompanya cada hora,
cada dia,
cada setmana.
El vostre rostre
em dibuixa un somriure
en recordar-lo.
Els vostres ulls
em porten
al turó que ara contemplo.
Des d´allà
us cridaria
tot el que us estimo,
tot el que us enyoro,
tot el que us recordo.
Serien crits inútils, però.
Immersos en la sordesa
de la incomprensió
us ressonarien ben poc.
Tal volta, fora millor
enviar-vos-els
amb el refilar de l´ocell
que ara passa i
estén les seves ales.
La vostra imatge
m´acompanya
cada hora,
cada dia
i en cada sospir.

EL JARDÍ

“Tarde de lluvia en mi maceta nueva.” (J. de la Torre)

Un jardí de verds intensos,

de verds contrastos

que desvetllin la blancor

d´una paret símbol de nova vida.

Un jardí que esclati en fulles novelles

ben cargolades i a punt d´oferir el seu tacte.

Un jardí d´il.lusions

en un test nou

que ha d´ofrenar-nos un alè

de vida nova.

Un jardí on hi niïn ocells

que portin noves color magenta.

Un jardí on arrelin principis

d´honestedat i l´heura els arrapi

a l´arbre de la veritat.

Un jardí on les fulles verdes

donin pas a les vermelles,

llengües de foc que cauran

lentes damunt la terra

i esdevindran saó futur.

Un jardí on la pèrdua

sigui guany.

Un jardí regat amb llàgrimes

d´alegria en constatar

la felicitat dels moments

compartits amb tremolosa calidesa.

Un jardí on plantar

llavors d´estimació perquè creixin

pures, sense fungicides que les ofeguin.

Un jardí que regarem entre

tots dos: el teu jardí, el meu jardí.

El Nostre.