Vosaltres

La vostra imatge
m´acompanya cada hora,
cada dia,
cada setmana.
El vostre rostre
em dibuixa un somriure
en recordar-lo.
Els vostres ulls
em porten
al turó que ara contemplo.
Des d´allà
us cridaria
tot el que us estimo,
tot el que us enyoro,
tot el que us recordo.
Serien crits inútils, però.
Immersos en la sordesa
de la incomprensió
us ressonarien ben poc.
Tal volta, fora millor
enviar-vos-els
amb el refilar de l´ocell
que ara passa i
estén les seves ales.
La vostra imatge
m´acompanya
cada hora,
cada dia
i en cada sospir.

EL JARDÍ

“Tarde de lluvia en mi maceta nueva.” (J. de la Torre)

Un jardí de verds intensos,

de verds contrastos

que desvetllin la blancor

d´una paret símbol de nova vida.

Un jardí que esclati en fulles novelles

ben cargolades i a punt d´oferir el seu tacte.

Un jardí d´il.lusions

en un test nou

que ha d´ofrenar-nos un alè

de vida nova.

Un jardí on hi niïn ocells

que portin noves color magenta.

Un jardí on arrelin principis

d´honestedat i l´heura els arrapi

a l´arbre de la veritat.

Un jardí on les fulles verdes

donin pas a les vermelles,

llengües de foc que cauran

lentes damunt la terra

i esdevindran saó futur.

Un jardí on la pèrdua

sigui guany.

Un jardí regat amb llàgrimes

d´alegria en constatar

la felicitat dels moments

compartits amb tremolosa calidesa.

Un jardí on plantar

llavors d´estimació perquè creixin

pures, sense fungicides que les ofeguin.

Un jardí que regarem entre

tots dos: el teu jardí, el meu jardí.

El Nostre.

L´estança

Blanques parets, soroll de cascos.
Cavalls civilitzats enmig de la voràgine.
Passió desbordada,
pells amb gust de sal.
Carícies amb ales recorren
dos cossos que estrenen la vida.
Uns ulls que despullen el meu cos
i la roba que cau: rendició absoluta.
Bandera blanca, blanques parets.

Parets blanques, sol de nit.

Les teves mans
l´ungüent que guareix,
que reconeix
que desvetlla.
Apamant-nos com dos cecs
arribem a l´ofec de l´orgasme
que s´allargassa
en l´afany de voler-te comprimir.

L´èxtasi dels sentits.
Per tu sento.
Amb tu sento.

El sentir compartit.
Per tu sóc.
Amb tu sóc.

L´estança de parets blanques: tu i jo.

Mímesi

Plouen flors encatifant de groc
el terra sec.
Les formigues belluguen incesants
camuflant-se sota la catifa ataronjada.
El meu cor es mimetitza
amb l´entorn plàcid.
Un ventet suau llisca per la meva pell
on descansen les seves mans.
Un silenci solament inalterable
pel soroll llunyà d´uns vehicles
no destorba la pau inquieta.
La calor és densa.Fugacitat opaca.
El caminar pausat i sigilós
d´un gat negre a la llunyania:
mímesi perfecta amb als moviments
que a partir d´ara
hauré d´aprendre com a meus.

La nostàlgia de sentir-vos i no tenir-vos,
el dolor silenciós d´una mare groga
que vol encatifar el vostre cor
amb pètals d´afecte.
A cada rialla d´infant us veig,
amb cada crit d´alegria us enyoro,
en cada arbre que m´envolta
veig l´esperit que us ha d´agombolar
com ho fa la vostra mare
des de la llunyania imposada i
des del record dels vostres ulls.

Temps

L´embat del temps empeny.
El temps innocent
que ens mama la vida.
El temps imprevist
que tot ho desgoverna.
El temps: passen els anys i
passa la vida.
El temps traïdor
que tot s´ho poleix.
El temps mentider
que ens atrapa amb fal.làcies.
El temps:passen els anys i
passa la vida.
Però hi ha un nou temps:
el temps de l´ànima.
Qui el combat? Qui gosa contradir-lo?

Només qui l´ha trobat
en pot saber les raons.

He trobat material de primera

per a construir un bell somni.

Un somni que em protegeixi dels vents

i de les tempestes del desert.

He decidit arriscar per a construir-lo.

M´hi posaré a plena dedicació:

vull fer-ne un palau, un temple

on sigui possible embolcallar-se

amb notes esparses,

i melodies de l´ànima.

Un temple on la llibertat imprudent

sigui la màxima llei,

les carícies l´aigua de la pell,i

els petons l´aliment de l´ànima.

He trobat material de primera i

uns fonaments sòlids: mans a l´obra!