TEMPS PERDUT

Tant de temps perdut.

Tantes hores dilapidades.

Tanta ànsia soterrada

-         Covarda! –tornen a cridar anònimes veus.

-         Per què ho consentires?

Poca penitència.

Tant de temps perdut

tant de temps

tant de

tant.

Gàbies maleïdes.

Busques apressades.

Com una llosa furguen el forat

on hi nien les penes i els desitjos castrats.

35 penes negres s´aboquen a la meva gola.

Tant de temps perdut.

M´encalça, avui, una mort canalla

una mort depravada que riu

des de la inexorabilitat del temps.

No sé si és ràbia o fúria continguda

però mort. Mort que em mata sense morir.

Mort de l´ànima sostinguda,

de la meva ànima segrestada.

Tant de temps perdut.

Tant de temps.

Tant de.

Tant.

CELÍSTIA

Quan la rauxa desgoverna el seny penitent

onades d´aigua blava pugen a la gola.

Es desboca un mar celest

que arrossega petxines de dubte.

Les roques obagues

endrapen la carnada de l´indigent famolenc

mentre amb les seves mans d´ametista

intenta atrapar l´escuma blanca

que es recargola.

Els camins blavosos l´han traït

I la successió de sorolls pretèrits

van deformant l´ombra escarlata

que tentineja damunt la roca.

Mentrestant, fa fogueres amb les llàgrimes

que rodolen galtes avall,

cremant així la ingratitud d´un passat

canalla escindit en veloces imatges traïdores.

PARE

(…).Un individuo

es en su anonimato una obra de arte,

un atávico mapa del tesoro

tatuado en la piel de las genealogías (C.Marzal)

Són les teves mans

la imatge constant

que em persegueix.

La piga al teu rostre

el que em preserva

la teva fesomia.

El teu somriure d´artista de cinema

davant la càmera fotogràfica

el que m´esbossa un somriure.

La teva veu com un tro

esvaint tempestes.

El teu cos hieràtic

colpit amb la bellesa dels déus.

La placidesa del teu somni etern

disputant amb l´egoisme del nostre dolor

en contemplar-te: pare, el meu pare!

Te´n vas anar de sobte, tenies pressa.

Cap adéu,cap petó de comiat,cap abraçada.

Te´n vas anar de sobte.Ningú ho sospitava.

D´haver-ho fet, t´haguessim retingut,

tal volta tampoc hagués servit de res.

Tal volta perquè decidires

posar-te les ales i volar.

Ara, ens citem en somnis: somrius i

parles en silenci.

I en despertar em sotraga la realitat

de la teva presència absent.

El pas dels anys no ha esmorteït l´enyor,

el meu vincle amb tu és viu

encara des del record de les teves mans

i del meu rostre al mirall, tan teu.

Vas marxar de sobte.

Cap petó de comiat.

Cap abraçada.

TRÀNSIT

Decideixo fer de l´egoisme
l´escàndol de la meva vida.
Transeünt d´aquest món fal.laç
el meu cos em demana més.
Transito escèptica,
observo descarada,
miro abordant i
practico el silenci.
Veig la bola carbassa
que descansa lliure
al terra de l´habitació,
em seduix el forat que la travessa
i traço un fil invisible
que connecta el meu melic
amb l´úter matern pretèrit.

L´escàndol que em dóna vida:
l´ egoisme transeünt

COVANT DESIG

En comunió dialèctica el sol i la lluna

mentre l´hetaira plora.

Coberta amb una túnica color safrà

s´intueix la tibantor dels seus pits,

uns pits proclius a la humitat d´uns llavis

que enervin els seus mugrons sepultats.

Ni Nausica, ni Helena, ni Penèlope.

Les seves mans cobegen un cos

que ungir amb tendresa pròpia.

L´Hereva de Gortina repassa la pols blanca del seu rostre

malmesa pel plor silenciós.

Filla, dona, amant i mare a la recambra.

La que colpeja el terra crida: ni reina, ni princesa

tan sols una dona!

Una dona i prou.Una dona i els seus somnis.

BASARDA

Com treure enfora aquesta basarda

que mai no acaba de fer camí, que m´assetja.

Intento ignorar-la, esquivar-la

però sempre se m´arrapa

com una paparra en alguna part del meu cos.

Es la basarda del vostre silenci, del meu,

d´aquesta absència que no escric.

Com allunyar aquesta basarda

que no marxa, que s´arrapa, que m´assetja.

A vegades

"Han vuelto los gigantes de hielo a visitarme"
(Luis A.de Cuenca)


Visc i moro en permuta.
El fred m´atueix per dins
i esmorteeix el foc que atia la meva vida.
Les brases humides,
el glaç destructor.
La ploma amb què escric
el bri d´una espurna.
Hi ha esquerdes ventilades
que no encenen les brases.
Hi ha alès desprevinguts
que juguen males passades.

L´escalfor fícticia d´aquesta llum
és l´ únic caliu que m´arriba als peus glaçats
embrancats en l´eixorquia del dolor.