jueves, 28 de mayo de 2009

Òbit

La mort que ronda i no descansa.
Mai en té prou.
Hi ha morts petites com la d´Estellés
i hi ha morts grans.
La definitiva: que esperi!
La resta de morts són taciturnes,
ens van matant a poquet,
en el decurs dels dies, dels anys...

Morim en sentir l´opacitat d´un desig,
morim amb les traïcions rebudes,
amb gestos inesperadament inoportuns.
Morim quan patim el desamor,
una pèrdua o escoltem un mot no desitjat.

Viure no és res més que morir
repetits cops al llarg del dia
però sentint que pots renéixer
amb les mateixes paraules, gestos i
fidelitats amigues.

2 comentarios:

  1. Admiro aquest poema. Diu tota la veritat sobre la mort. I està escrit amb sencillesa, però jo ho trobo molt especial.
    Tot són preciosos, però aquest em crida l'atenció.
    Et felicito Cèlia (L)

    ResponderEliminar
  2. Visita el meu blog,, hi ha una sorpresa,,, :)

    ResponderEliminar