Mímesi

Plouen flors encatifant de groc
el terra sec.
Les formigues belluguen incesants
camuflant-se sota la catifa ataronjada.
El meu cor es mimetitza
amb l´entorn plàcid.
Un ventet suau llisca per la meva pell
on descansen les seves mans.
Un silenci solament inalterable
pel soroll llunyà d´uns vehicles
no destorba la pau inquieta.
La calor és densa.Fugacitat opaca.
El caminar pausat i sigilós
d´un gat negre a la llunyania:
mímesi perfecta amb als moviments
que a partir d´ara
hauré d´aprendre com a meus.

La nostàlgia de sentir-vos i no tenir-vos,
el dolor silenciós d´una mare groga
que vol encatifar el vostre cor
amb pètals d´afecte.
A cada rialla d´infant us veig,
amb cada crit d´alegria us enyoro,
en cada arbre que m´envolta
veig l´esperit que us ha d´agombolar
com ho fa la vostra mare
des de la llunyania imposada i
des del record dels vostres ulls.

Temps

L´embat del temps empeny.
El temps innocent
que ens mama la vida.
El temps imprevist
que tot ho desgoverna.
El temps: passen els anys i
passa la vida.
El temps traïdor
que tot s´ho poleix.
El temps mentider
que ens atrapa amb fal.làcies.
El temps:passen els anys i
passa la vida.
Però hi ha un nou temps:
el temps de l´ànima.
Qui el combat? Qui gosa contradir-lo?

Només qui l´ha trobat
en pot saber les raons.

He trobat material de primera

per a construir un bell somni.

Un somni que em protegeixi dels vents

i de les tempestes del desert.

He decidit arriscar per a construir-lo.

M´hi posaré a plena dedicació:

vull fer-ne un palau, un temple

on sigui possible embolcallar-se

amb notes esparses,

i melodies de l´ànima.

Un temple on la llibertat imprudent

sigui la màxima llei,

les carícies l´aigua de la pell,i

els petons l´aliment de l´ànima.

He trobat material de primera i

uns fonaments sòlids: mans a l´obra!

Òbit

La mort que ronda i no descansa.
Mai en té prou.
Hi ha morts petites com la d´Estellés
i hi ha morts grans.
La definitiva: que esperi!
La resta de morts són taciturnes,
ens van matant a poquet,
en el decurs dels dies, dels anys...

Morim en sentir l´opacitat d´un desig,
morim amb les traïcions rebudes,
amb gestos inesperadament inoportuns.
Morim quan patim el desamor,
una pèrdua o escoltem un mot no desitjat.

Viure no és res més que morir
repetits cops al llarg del dia
però sentint que pots renéixer
amb les mateixes paraules, gestos i
fidelitats amigues.

Paraules

La meva vida són paraules.
Paraules esfereïdores,
paraules manyagues o desconcertants
però paraules necessàries.
Necessito els mots com el pol.len
les abelles i el vent.
A vegades costa fer-los fluir
i llavors m´encomano a la força del sentiment,
a l´experiència viscuda intensament
i neixen d´un part dolorós però plaent.
A voltes s´estontolen a la gola
i un garbuix compungit m´empeny al plor.
Els batecs s´acceleren i
entre llàgrimes neixen
per a omplir espais en blanc
sense deturador possible.
Tan sols paraules,
paraules i jo: la meva vida.

Dubtes

Em reconec reclamant-te un gest,
un bri de feblesa
que corrobori la teva vulnerabilitat.

No en reconec cap ni un i
això em dol.

Em dol l´absència d´un mot tendre
i em conformo amb petons clandestins,
amb carícies desdibuixades
en la foscor de la teva cambra.
Em conformo
amb la teva respiració a cau d´orella,
amb el batec acompassat del teu cor
traspuant la meva pell.

Tot això,
tot això i menys
em reconeix en un abís de dubtes.

Desig

Distorsions de somnis recurrents
colpegen els afanys precaris
de tenir-te i entendre
que la vida és injustament falaguera
perquè només ens dóna
allò que després ens pot prendre.
Els meus ulls defugen els teus
però ansien trobar la teva mirada.
Les meves mans goludes de carícies
s´amaguen a les butxaques anhelant les teves.
Els meus llavis proclius als petons
s´omplen de mots que naveguen
per l´aire buscant els teus llavis.

I un papalloneig estrany m´envaeix per dins
quan percebo la teva presència
i contemplo amb dissimul
la traça del teu pas i el teu cos de guerrer
que voldria meu.

Defalleixo el meu propòsit d´oblidar-te.